Polítics. Gent capaç de vendre la seua ànima. Gent capaç de vendre als pares. Gent capaç de vendre el seu propi cos i gent capaç de dir mentider a qui diga que no és capaç de fer tot això. Gent que considera els vots com a carta blanca per a cometre qualsevol tipus de salvatjada. Gent per a la que els diners i el poder és la seua religió i ja no hi ha res més.
Tenies un final inevitable. Massa perfecte per als somnis megalòmans de les persones que tenen la enorme sort i honor, encara que no ho saben, de decidir el futur de tots, i dins d’eixe futur, decidir el que està bé i el que no ho està. Has tingut la enorme mala sort de que un dia decidiren fer una enorme avinguda per a arribar a tu des de la gran capital. Una linia recta que arribava a les teues portes, que t’ha rendit un homenatge merescut, però que s’ha convertit en el teu botxí en quant has perdut un poc de valor.
Han arribat els dies en que els llocs no valen res, en que la propietat no significa res i en que els diners ho poden tot i ho arrasen tot. Son dies tristos en que gent buida i que no sap escoltar ni sentir s’emociona en els seus somnis de fer-se ric com si els diners ho foren tot i la felicitat passara necessàriament per ells. No entenen cap altre llenguatge.
Si només volgueren que eixa línia arribara al mar, ho farien sota terra, o arrasarien només l’amplària justa, sense pretendre que moles de cinc plantes mantinguen el teu esperit. Urbanísticament, fer torres impersonals tan prop del mar no només matarà el barri, també despersonalitzarà la ciutat i deixarà per sempre de ser eixe meravellós lloc que conegueren molts dels nostres avantpassats. El progrés no passa per destruir el passat: això ho deuríem tindre clar tots. Però no. Feia falta degradar, insultar, vexar. Feia falta convertir la meravella en infern, com un últim intent de justificar lo injustificable, de insultar la intel·ligència col·lectiva, de patètic calla-consciències. Però sou culpables, culpables d’assassinat als ulls de tots. I això no ho canviarà res.
Han fet servir els diners per comprar molt més que l’ànima de la ciutat. L’han gastat per comprar voluntats i fer callar a jutges. I eixos diners son els diners de tots. Embrutats per gent sense escrúpols i gastats en fins repugnants per benefici d’uns pocs. Furtar als que no tenen per a regalar als que els sobra. I passa davant de tots, davant d’una societat absurda que ja s’ho traga tot sense protestar. Per això cada vegada son més insolents i tenen menys vergonya. Al final no ens quedarà res i perdrem per sempre la possibilitat d’ensenyar als nostres fills lo que una vegada fórem.
Mil sis-cents cinquanta un llars destrossats. Per sempre. Per guanyar uns diners tacats d’avarícia.
A vosaltres, els que no voleu escoltar, els que heu signat la sentència de mort en els vostres papers delineats, per favor, no li digueu Avinguda de Blasco Ibañez a eixe nou tram. Tots sabem que Vicente mai haguera permès que una avinguda en el seu nom travessara mortalment un barri que tant el va marcar. Encara que només siga per la seua memòria i per la de Sorolla, tingueu eixa última decència.
Enllaços:
Suscribir por Email