Traduit de l’editorial de New York Times

Una versió d’aquest editorial apareguè a la premsa el 18 de febrer de 2012, a la pàgina A22 de l’edició de Nova York amb el titular: Europe’s Failed Course.

Les economies en lluita de la zona euro com Grècia, Portugal, Espanya i Itàlia no poden tallar el camí de tornada al creixement. Exigir una austeritat rígida com a preu de l’ajuda europea ha prolongat i aprofundit les seus recessions. Han fet els seus deutes més difícils, no més fàcils, de pagar.

Això no és un tema de debat filosòfic. Els números ho demostren.

Com Landon Thomas Jr. de The New York Times ha informat aquesta setmana, Portugal ha complert amb totes les exigències de la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. Ha retallat els salaris i les pensions, ha reduit la despesa pública i els impostos recaptats. Aquestes mesures han aprofundit la recessió, el que els fa encara menys capaços de pagar els seus deutes. Quan va rebre un rescat al maig passat, la proporció del deute de Portugal al producte interior brut era de 107%. Per al proper any, s’espera que augmente al 118%. Aquesta relació seguirà augmentant mentre l’economia es contrau. Això és, en efecte, la definició mateixa d’un cercle viciós.

Mentrestant, la contracció de la demanda i els temors d’un col·lapse contagiós segueix espenent més països europeus cap a la zona de perill del deute insostenible.

Per què els líders d’Europa estan tan decidits a negar la realitat? La cancellera alemanya Angela Merkel i el president Nicolas Sarkozy de França, en particular, semblen incapaços d’admetre que s’han equivocat. Encara estan captivats per la idea il·lògica, però seductora, que cada país pot emular el model impulsat per exportacions d’Alemanya, però sense les dècades d’inversió pública i sense els tipus de canvi artificialment baixos que són crucials per l’èxit d’Alemanya.

La senyora Merkel també sembla decidida a complaure els prejudicis dels votants alemanys que creuen que el sofriment és l’única manera de purgar Grècia i altres països del sud d’Europa de les seues formes llibertines.

No hi ha dubte que Grècia s’ha comportat inexcusablement, gastant més del que podia permetre, fracasant en cobrar impostos a alguns dels seus ciutadans més rics i manipulant els seus llibres. I mentres ens solidaritzem amb les protestes gregues contra l’austeritat excessiva, no tenim paciència amb els polítics que segueixen arrossegant els peus sobre les reformes pro-creixement i les privatitzacions. Però la cura no és ni un càstig col·lectiu, ni la recessió induïda. Europa ha d’estar disposada a ajudar Grècia a eixir dels seus problemes – amb la condició que els polítics grecs, finalment es comprometen a reformes de mercat.

Sota la forta pressió dels inversors internacionals, els líders de la zona euro han ajustat recentment algunes de les seves polítiques. El Banc central europeu ha injectat liquiditat molt necessària en el sistema bancari del continent. Els plans estan finalment de camí per afegir diners a un fons europeu de rescat infrafinançat crónicament. Però fins que no abandoni la creença errònia que l’austeritat és la forma d’alleugerir el deute, fins i tot aquestes mesures no seran suficients.

Amb Grècia acostant-se ràpidament al dia (probablement el mes que ve) quan ja no puga pagar els salaris del empleats públics i dels creditors estrangers, Europa encara no ha alliberat els diners del rescat necessaris. No està clar si la senyora Merkel i el senyor Sarkozy i altres estan jugant a veure qui és més “xulo” amb Atenes o pensen que podrien suportar la fallida de Grècia i la eixida de la zona euro. Els riscos són enormes.

Com a mínim, una fallida grega podria enviar rèpliques expansives perjudicials a través de les finances de governs i bancs de tot Europa. L’ideal i la pràctica d’una Europa unida patiria un dur colp. Aquests són els alts preus que tota Europa hauria de pagar per aferrar-se a una idea equivocada.