alsanan.info

Traduit de l’editorial de New York Times

Una versió d’aquest editorial apareguè a la premsa el 18 de febrer de 2012, a la pàgina A22 de l’edició de Nova York amb el titular: Europe’s Failed Course.

Les economies en lluita de la zona euro com Grècia, Portugal, Espanya i Itàlia no poden tallar el camí de tornada al creixement. Exigir una austeritat rígida com a preu de l’ajuda europea ha prolongat i aprofundit les seus recessions. Han fet els seus deutes més difícils, no més fàcils, de pagar.

Això no és un tema de debat filosòfic. Els números ho demostren.

Com Landon Thomas Jr. de The New York Times ha informat aquesta setmana, Portugal ha complert amb totes les exigències de la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. Ha retallat els salaris i les pensions, ha reduit la despesa pública i els impostos recaptats. Aquestes mesures han aprofundit la recessió, el que els fa encara menys capaços de pagar els seus deutes. Quan va rebre un rescat al maig passat, la proporció del deute de Portugal al producte interior brut era de 107%. Per al proper any, s’espera que augmente al 118%. Aquesta relació seguirà augmentant mentre l’economia es contrau. Això és, en efecte, la definició mateixa d’un cercle viciós.

Mentrestant, la contracció de la demanda i els temors d’un col·lapse contagiós segueix espenent més països europeus cap a la zona de perill del deute insostenible.

Per què els líders d’Europa estan tan decidits a negar la realitat? La cancellera alemanya Angela Merkel i el president Nicolas Sarkozy de França, en particular, semblen incapaços d’admetre que s’han equivocat. Encara estan captivats per la idea il·lògica, però seductora, que cada país pot emular el model impulsat per exportacions d’Alemanya, però sense les dècades d’inversió pública i sense els tipus de canvi artificialment baixos que són crucials per l’èxit d’Alemanya.

La senyora Merkel també sembla decidida a complaure els prejudicis dels votants alemanys que creuen que el sofriment és l’única manera de purgar Grècia i altres països del sud d’Europa de les seues formes llibertines.

No hi ha dubte que Grècia s’ha comportat inexcusablement, gastant més del que podia permetre, fracasant en cobrar impostos a alguns dels seus ciutadans més rics i manipulant els seus llibres. I mentres ens solidaritzem amb les protestes gregues contra l’austeritat excessiva, no tenim paciència amb els polítics que segueixen arrossegant els peus sobre les reformes pro-creixement i les privatitzacions. Però la cura no és ni un càstig col·lectiu, ni la recessió induïda. Europa ha d’estar disposada a ajudar Grècia a eixir dels seus problemes – amb la condició que els polítics grecs, finalment es comprometen a reformes de mercat.

Sota la forta pressió dels inversors internacionals, els líders de la zona euro han ajustat recentment algunes de les seves polítiques. El Banc central europeu ha injectat liquiditat molt necessària en el sistema bancari del continent. Els plans estan finalment de camí per afegir diners a un fons europeu de rescat infrafinançat crónicament. Però fins que no abandoni la creença errònia que l’austeritat és la forma d’alleugerir el deute, fins i tot aquestes mesures no seran suficients.

Amb Grècia acostant-se ràpidament al dia (probablement el mes que ve) quan ja no puga pagar els salaris del empleats públics i dels creditors estrangers, Europa encara no ha alliberat els diners del rescat necessaris. No està clar si la senyora Merkel i el senyor Sarkozy i altres estan jugant a veure qui és més “xulo” amb Atenes o pensen que podrien suportar la fallida de Grècia i la eixida de la zona euro. Els riscos són enormes.

Com a mínim, una fallida grega podria enviar rèpliques expansives perjudicials a través de les finances de governs i bancs de tot Europa. L’ideal i la pràctica d’una Europa unida patiria un dur colp. Aquests són els alts preus que tota Europa hauria de pagar per aferrar-se a una idea equivocada.

- fa uns mesos pensava que tendirien a fer que la gent contractada treballara mitja jornada per donar lloc als aturats. M’equivocava. Volen més: Volen tindre dos o tres persones a temps complet pagant el mateix que abans pagaven per una persona. Per això no s’explicita en cap lloc el treball a temps parcial. Per això la desbordant alegria de la patronal que ni en els seus millors somnis ho haguera esperat. Com en els supermercats: el 3×1 que a Alemanya li ha permet dir que només té un 7% d’atur (però a quin preu?).

- conèixer si la reforma és positiva o negativa per a la economia (ja sabem que no ho és per als treballadors) tardarà uns mesos. Si Rajoy s’equivoca (la ideologia neo-liberal està fracassant estrepitosament encara que s’empenyen en tancar els ulls amb força) el carrer acabarà exigint el seu cap… Per altra banda, aquesta reforma imposada per Europa (Alemanya va fer una reforma quasi idèntica en 2003). Ara té molt poc d’atur, però amb un fort increment del treball de molt baixa qualitat que redueix el consum, i per tant la sensació general del país és de forta crisi. Només han aconseguit “maquillar” la xifra de l’atur real.

- la evolució dels indicadors comença a deixar clara una cosa: No anem a conèixer una “eixida de la crisi” com molts estàvem esperant. Senzillament estem a les portes d’un canvi immens de paradigma econòmic. La economia anirà desunflant-se poc a poc i ens esperen dècades de “decreixement” i pobresa (la qual cosa no té perquè ser roin… tot depèn de l’actitud davant eixe fet i si sabem aprofitar les noves oportunitats). No tornarem a “créixer” (el Sant Grial econòmic). Les grans empreses ja ho saben i el que estan fent és furtar el que no és d’ells per omplir les reserves i aguantar el més possible, encara que això implique deixar desprotegida a la població.

- aquesta reforma és només el principi. Vindran més i seran pitjors per al treballador mitjà.

- Ah, i un molt bon control dels temps per part del PP alhora de traure la reforma: hui ningú parla de Garzón. Millor per a ells, perquè no hi ha cap defensa possible.

Vivir con menos: Lamentos finales http://t.co/65bvgGh3 #fb

Vivir con menos: La pausa de la que todo lo demás depende http://t.co/DprmCl1h #fb

Rajoy insiste: el objetivo es el empleo, y la reducción del déficit el instrumento http://t.co/ORmcndmq Jo insistisc, dèficit o atur, trieu!

On posar els diners d’una amortització parcial de hipoteca.Reduir termini o quota mensual? Per mi millor termini. http://t.co/EXhvB7Yx #fb